lunes, 26 de diciembre de 2011

Turrones los justos

Con el parón navideño en la Liga Adelante, los clubes tienen que cuidar la alimentación y el tono físico de sus jugadores, para que a la vuelta, no haya sorpresas en la báscula. En el Nàstic de Tarragona, todos los futbolistas se marcharon de vacaciones con dos documentos bajo el brazo. Uno, detallando aquellos ejercicios a nivel de preparación física y otro a nivel de alimentación. El doctor Carles Hernández ha señalado aquellos manjares peligrosos y que no ayudan a mantener el peso ideal del futbolista conseguido durante la competición. Naturalmente, son aquellos fritos, guisos y las guarniciones. Ni que decir de todos los dulces típicos de navidad, además de las bebidas alcohólicas. Todos ellos son considerados como hipercalóricos. Eso no quiere decir que la plantilla del Nàstic no los pueda consumir, si no que hay que ir con mucho ojo para no pasarse.

Además, el preparador físico Romà Cunillera explica que “les he marcado una rutina de cuatro días, en jornadas alternas, dado que tienen ocho días de vacaciones. Sobretodo tienen que trabajar a nivel de resistencia cardio vascular”. ¿Y cómo se consigue? “Simplemente tienen que hacer trabajo intermitente de potencia, con series muy cortas de carrera. Estos ejercicios están lejanos a los que realizan con pelota, pero les sirve para mantener el tono” dice el propio Cunillera. También hay que trabajar la potencia con unas tablas de entrenamiento más individualizadas, acorde a las características de cada jugador.

El Nàstic volverá a los entrenamientos el próximo día 27. Será momento de subirse a la báscula y comprobar si las fiestas navideñas han pasado factura. Por si acaso, las dos primeras jornadas de entrenamiento estarán encaradas a trabajo específico. “Haremos trabajo en gimnasio para la preparación muscular y también en la playa” concluye el preparador físico Romà Cunillera.

Artículo publicado el día 25 de diciembre de 2011 en el diario Marca

miércoles, 30 de noviembre de 2011

Pare, vull ser àrbitre

Daniel López és un jove, però experimentat, àrbitre de la Delegació de Tarragona. Actualment té 24 anys i ja fa deu anys que va pels camps de Catalunya dirigint partits i imposant el seu criteri. El seu debut va ser un 3 de novembre del 2001. Amb 14 anyets.

“Mai m’havia plantejat ser àrbitre. M’agrada el futbol, però era conscient de que les meves capacitats tècniques no eren massa bones”. Va ser a través de la parella d’una amiga seva per qui es va començar a interessar pel món de l’arbitratge. “Durant l’estiu em va estar explicant que ell era àrbitre i ja al mateix setembre vaig començar a fer el curset i unes classes d’iniciació bàsica. Fas un examen i ja pots arbitrar. Ara sóc conscient que no estava preparat per dirigir un partit”.

A banda del curs i les classes d’iniciació, les persones que s’hi volen dedicar han d’assistir cada setmana a una hora de classe, mínim. A més, durant tota la temporada, els àrbitres estan sotmesos a controls permanents, i fins i tot, tenen una classificació pròpia amb punts, per decidir els ascensos i descensos de categoria. Com la pròpia lliga de futbol. En aquesta classificació, els punts te’ls donen els diversos informes de camp que fan els observadors. Un total de quatre. També sumen la nota dels exàmens, que en poden ser un o dos. Més les proves físiques. La suma d’aquests tres inputs et dóna la nota final.

“Em feia respecte dir a casa que volia ser àrbitre, perquè no sabia com s’ho prendrien. Per sort, en tot moment s’ho van prendre bé i em van recolzar. Al principi, el meu pare es quedava a veure els partits, però ell era un simple espectador més. No deia res per molt que la situació fos complicada. La mare és més patidora i no venia tant”.

El tema econòmic també ajuda. “Ara mateix puc guanyar uns 600 euros al mes xiulant. Però per a mi els diners no eren el més important. Molta gent comença a xiular pels diners fàcils, però al primer ensurt ho deixen. Per a mi, l’arbitratge és com una droga. Els estius se’m fan molt llargs esperant que comenci la temporada”.

La seva trajectòria

El primer any com a àrbitre, el Dani va xiular fins a categoria Infantil. En el segon cadet sent ell també cadet, el que comportava que xiulava a gent de la seva edat. En el tercer ja dirigia juvenils i als 16 anys el van proposar pujar a Tercera Territorial, el que és avui la quarta. “Tot àrbitre ha de passar per aquesta categoria, encara que sigui de puntetes. Més d’una temporada no és recomanable. A meitat de temporada em van donar partits de prova a Segona. En vaig fer cinc més l’examen i les proves físiques i vaig ascendir a Segona Territorial amb 17 anys. L’any següent vaig ascendir a Primera, però va ser un any complicat”.

El Dani va ser un dels caps visibles d’una petita revolta que va haver-hi en el món de l’arbitratge. Francesc Casajoana era el president del Comitè tècnic d’àrbitres a Catalunya. L’estiu del 2006 el president de la Federació Catalana de futbol, Jordi Roche, el va cessar i va nomenar César Ochoa. “Molta gent estàvem contents de com s’havien fet les coses fins aquell moment. Vam decidir fer vaga tot l’estiu fins a finals de setembre. Demanàvem ser nosaltres qui escollíssim el nostre president. Potser em vaig implicar massa per la meva edat i la categoria. Tenia 18 anys i acabava d’ascendir a Primera Territorial”. Es va aconseguir celebrar eleccions, però els àrbitres no les van guanyar. “Qui té el poder sempre té més formes per seguir-hi”. A Tarragona va haver-hi un canvi de delegat amb l’entrada de Manolo Medina. “Vaig estar sancionat durant 3 mesos. El motiu de la sanció encara el desconec. Segons ell jo havia fet certs comentaris ofensius contra la seva junta. Mirant enrere amb l’experiència que et dóna el temps, descobreixes que els àrbitres estem per arbitrar i no per fer política”.

Després de quatre temporades estancat a Primera Territorial, el Dani va aconseguir ascendir a Preferent després d’una temporada dura. L’any passat, amb tota la reestructuració al futbol català també va ser complicada.. “Ens van exigir molt, però vaig poder ascendir a la categoria on estic actualment. La Primera Catalana. Ara gaudiré i intentaré fer el salt a Tercera. Hi pujaran 4 de 70 àrbitres. Hi ha una normativa que els àrbitres majors de 31 anys no poden pujar de categoria i això em beneficia”.

A banda, el Dani també fa d’assistent a Tercera i ho podria fer a Segona B. “L’assistent té una funció més específica. És diferent a l’arbitratge. M’agrada i ho vius de manera diferent. M’agrada formar part d’un equip. Jo sempre els hi dic als meus assistents que som un equip i que els tres valem per igual”.

Com a àrbitre, el Dani no ha pogut escapar de les agressions. “M’han agredit en quatre ocasions. No pots fer res i t’has d’aguantar quan li fotries un cop de puny a algú. Hem de ser conscients de que la protecció és la que hi ha, però nosaltres podríem posar més de la nostra part. Alguns companys tenen actituds que no són correctes, una mica “xulesques”. Un àrbitre ha de ser autoritari sense caure en l’abús d’autoritat. Jo em considero una persona bastant dialogant i en el món del futbol crec que tinc més amics que enemics. En alguns casos es pot arribar a entendre un insult”. El Dani sempre ha defensat el diàleg amb els jugadors. “Sempre ens han dit que hem d’utilitzar el sentit comú. Però tot va a caràcters. Realment és admirable la forma de xiular a la Premier League. L’àrbitre et treu la targeta, però t’explica el perquè i el jugador ho entén. A Espanya, les targetes es treuen amb ràbia. Hauríem d’intentar explicar les accions, però no és així. També és cert que els jugadors d’aquí o del Calcio, no tenen el caràcter d’Anglaterra.

Al nostre protagonista li havíem de preguntar pel famós ‘Villarato’. “No crec que això sigui així. Barça i Madrid ataquen més. És normal que no se’ls hi xiulin tants penals. Si al final de la lliga fas una taula amb encerts i errors, tots els errors estan equilibrats. No crec que existeixen ordres a favor de tal equip. Hi ha un factor molt gran que es diu error humà. Igual que els jugadors fallen gols cantats, el mateix succeeix amb els àrbitres. A mi ningú mai m’ha dit que haig de xiular en favor o en contra d’algú.

Un altre tema que està aixecant molt debat és la introducció de les noves tecnologies al món del futbol. “La gràcia de l’arbitratge és l’error. Si això ho eliminem, el futbol es convertiria en futbol americà. El que sí intentaria solucionar seria el tema del gol fantasma, però amb un sistema 100% fiable. No ens enganyem, la salsa del futbol és la polèmica. Sinó que vendrien els diaris, els àrbitres retirats...? La polèmica és necessària en el futbol”. I ho diu un àrbitre.



domingo, 13 de noviembre de 2011


Dissabte 12 de novembre. 7:45h. En aquesta hora he quedat amb el bon amic Alejandro Teodoro a la Plaça Imperial Tàrraco. Tenim un repte pendent des de fa molt de temps. La pujada a Montserrat, cadascú en la seva modalitat. Jo fa tres mesos que em vaig comprar una bicicleta de carretera amb la il·lusió de gaudir d’aquest esport i algun dia pujar els grans ports. Ell fa molts anys que fa atletisme, amb algun parèntesi per culpa de les lesions. Ara s’està enganxant a les curses de muntanya. És un monstre i es matxaca moltíssim. El que anem a fer no és altre cosa que, pujar Montserrat des de Monistrol, ell corrent i jo en bicicleta. Aproximadament 9km de pujada amb un promig del 7% de pendent mitjana., -La pendent no és altre cosa que la inclinació de la carretera i 7% ja comença a ser exigent-, i una màxima del 12%. Ja és tema seriós. Per què Montserrat? L’any del triplet del Barça, vaig tenir la mala idea de dir que si el Barça ho aconseguia jo pujaria a Montserrat en bici. El Gerard Arias va prometre que es faria un piercing. (Valent xD). Se’l va fer, així que em tocava complir la promesa. Tard, però s’havia de fer. (Aquí teniu el recorregut que ens espera http://www.altimetrias.net/aspbk/verPuerto.asp?id=404)

Marxem en cotxe fins a Monistrol i pel camí tenim temps de recordar batalletes de la universitat, explicar-nos com va la vida, però sobretot parlar d’atletisme i ciclisme. Arribem al destí. Els dos estem ansiosos de començar a pujar. Feia molt de temps que esperàvem aquest moment, així que, en un moment ens preparem. Els dos ja estem perfectament equipats. Una foto de rigor amb un cartell que indica on estem, ens donem la mà, ens mirem amb cara somrient i comencem el repte, suaument. Ell va amb auriculars escoltant música, amb una gorra i una polsera de la seva primera cursa de muntanya. Jo amb el mallot, el casc, les ulleres i una motxilla amb roba d’abric per quan estiguem a dalt.

Els primers quilòmetres de la pujada són amb una pendent que varia entre el 6 i 7%, però sense trobar-nos cap descans. Això sí, hi ha tres “curves de herradura” que enganxen arribant al 10%. Jo vaig uns metres per davant. El veig, em veu. Cadascú va al seu ritme. Ell amb la música i jo sentint el soroll de la respiració compassada. Anem escalant metres. Els cotxes i autobusos dels turistes ens van passant. Ja m’agradaria anar en un d’ells, però la satisfacció d’arribar a dalt gràcies a les meves cames no tindrà preu.

També aprofito per contemplar el paisatge. Les muntanyes són espectaculars amb la forma tant peculiar. Llàstima que a dalt de tot hi ha boira i núvols enganxats que impedeixen gaudir de tota la immensitat d’aquest símbol de Catalunya.

Ens apropem al monestir, però queda el més dur. Arriba un cop passada la font dels Monjos, però sobretot passat el monestir de Sant Benet. Hi ha un cartell que indica que queden 1,6km per arribar allà on està la moreneta. Però abans haurem de superar les pitjors rampes. Comencem amb una del 8% sostinguda i llarga. Cal pujar pinyó per no carregar les cames, que ja comencen a pesar. Em passen dos ciclistes de la zona, que em diuen que queda poc, però el pitjor.

Efectivament, la rampa del 12% ja està aquí. Torno a pujar els pinyons que queden i em fico de peu sobre la bici intentant fer-la ballar. Costa molt pujar-la. L’esforç és gran, però les ganes de superar-la poden. Són pocs metres que es fan eterns, però la supero. El Teo també. Encara queda 1km, i dur. També es fa molt llarg. El ritme ha baixat per l’esforç de la maleïda rampa. Però un cop entres al pàrquing de Montserrat saps que ja ho tens a tocar. La gent que ha pujat en cotxe, moto o bus, et mira amb cara estranya. La teva cara reflexa patiment i esforç, però el somriure de satisfacció comença a aparèixer. Finalment arribo a l’esplanada. Aixeco el puny dret en senyal de victòria personal. La més gran. Només dos minuts després arriba el Teo. També amb un somriure immens a la cara. Ens abracem ben fort. Estem suats i cansats, però no importa! Hem superat el nostre primer repte!


viernes, 9 de septiembre de 2011

Bilbao, dónde los sueños se hacen realidad


En mi último post, intenté hacer una crónica de lo que fue el épico triunfo de Samuel Sánchez en Luz Ardiden en el pasado Tour de Francia. Diez años después del conseguido por Roberto Laiseka en la misma cima y con el mismo maillot. El del Euskaltel Euskadi. En ese lugar recóndito de los pirineos empezó a generarse lo que hoy se conoce como la marea naranja. Con casi total seguridad esa marea, hoy, 9 de septiembre del 2011, ha vivido su día más glorioso.

33 años hacía que la Vuelta Ciclista a España no transitaba por las carreteras del País Vasco. Territorio de Euskaltel, que por aquel entonces ni existía. Bilbao y toda Euskadi esperaban cargados de ilusión la etapa de hoy para poder enseñar al mundo, que la vasca, es de lejos, la mejor afición que hay en este maravilloso deporte.

Sólo había que ver cómo estaban las cunetas del Alto del Vivero y la gran Vía de Bilbao. Me quedaría corto si dijera que no cabía ni un alfiler. Las filas de gente apartándose in extremis al paso de los ciclistas recordaban a las grandes citas del Tour, ya sea en Pirineos o en Alpes. El griterío era ensordecedor incluso en televisión. Gente movida por una sola pasión, que no es otra que la bicicleta. Pasando por encima de la política. Toda una lección y que demuestra que la Vuelta no puede tardar otros 33 años en volver por estos bellos y más que necesarios parajes para el ciclismo.

Y entre medio de toda esa muchedumbre apareció Igor Antón, soltando a sus compañeros de fuga en la última ascensión del Alto del Vivero. Abriéndose paso entre su afición que enloquecía en ver a su ciclista y a su equipo de camino a una victoria histórica.

Los últimos metros de la etapa estuvieron cargados de sentimentalismo en una conjunción perfecta de deporte y pasión. Seguro que más de uno no pudo contener las lágrimas de alegría al ver entrar a Igor primero en la línea de meta. Euskaltel ha escrito su página más brillante en una etapa que quedará grabada en la mente de todo amante del ciclismo.

Yo, un simple aficionado, hoy he entendido el significado que tiene la bicicleta para cientos de miles de personas que han dado toda una lección. Al acabar la retransmisión, he apagado la tele y en mi cara se dibujaba una sonrisa orgullosa de amar al ciclismo por encima de cualquier otro deporte.

Gracias por el día que nos habéis regalado.

jueves, 14 de julio de 2011

Contador no encuentra luz en Ardiden, era para ‘Samu’

La primera etapa pirenaica nos deja un Samuel Sánchez pletórico con su victoria y Alberto se resiente de su rodilla, perdiendo 13 segundos

La profecía vasca anunciaba que hoy era el día. Diez años después de aquel enorme triunfo de Roberto Laiseka en Luz Ardiden, el campeón olímpico Samuel Sánchez le coge el testigo en la misma montaña. Samu fue la luz. Contador la sombra. El de Pinto cedió 13 segundos respecto a Andy, Evans y Basso. 33 sobre Frank Schleck.

El color naranja en el Tour es sinónimo de espectáculo y sobretodo sacrificio. Los pirineos son territorio Euskaltel. Así lo empezó Laiseka hace diez años en la misma cima en la que hoy Samuel Sánchez ha podido levantar los brazos de la gloria. Por fin en el tour. A lo grande. “Samu” fue el más ambicioso de la general. Con tiempo perdido y la idea de ganar una etapa metida en la cabeza, el asturiano se fue en los últimos kilómetros del descenso del Tourmalet del grupo de favoritos, comandado por los Leopard. Antes se había subido el inédito Hourquette con una fuga de seis hombres por delante y Kreuziger tratando de contactar con ellos en un contraataque.

Poco a poco se fue desgranando la fuga, dónde estaba Rubén Pérez, que a la postre hizo un gran trabajo para Samu en la transición de Tourmalet y Luz. Cabeza de carrera llegaba a los pies de la última ascensión. La que tenía que empezar a clarificar la general, pero sobretodo, mostrarnos realmente cómo andaban los gallos.

Samu seguía en su ímpetu, dando caza a los dos últimos integrantes de la escapada del día. Sólo el corredor del Omega Lotto, Vanendert, era capaz de seguir la rueda ganadora. Por detrás, Basso ponía a tirar Smydtz y los Schleck y Contador empezaban su particular juego.

El de Pinto se veía de repente rodeado por Andy y Frank. Literalmente. Y ahí empezó el baile. Después de un par de tentativas de los dos luxemburgueses, fue el mayor, Frank, quién consiguió marcharse montaña arriba. Contador no quiso, o no pudo, responder al invite. Frank empezaba a acercarse a Samuel, que veía cerca el triunfo. Ya en el último kilómetro, Vanendert fue el primero en intentarlo, pero ésta vez, Samu tuvo la sangre fría de aguantar al momento idóneo. Una vez tuvo la rueda del ciclista del Lotto. Cambió el ritmo. Se dirigía hacia su sueño de pequeño. Rodeado de miles aficionados vascos, viajando diez años atrás en el tiempo. Samuel saboreó los últimos metros y lo celebró con rabia y emoción. Mucha emoción.

Por detrás, la nota negativa. Contador cedía en los últimos metros. Castigado por los ataques de los Schleck y por las molestias de su rodilla derecha. Esa rodilla tan castigada por la caídas. Andy, Basso y Evans lo aprovecharon para sacar tajada. Fueron 33 segundos los perdidos respecto Frank y 13 sobre Andy y los demás. En la general, el de Pinto está a dos minutos del mayor de los Schleck.

Mención aparte merece la actuación del líder del Tour de Francia. El guerrero francés Thomas Voeckler, que se vio favorecido del control de los favoritos, superó de amarillo esta primera jornada de montaña. Sólo cedió 50 segundos sobre el ganador de la etapa y 20 sobre Evans. Todo un prodigio en el 14 de julio, día de fiesta nacional en Francia.

El siguiente test será este sábado en Plateau de Beille. En principio la etapa de mañana se presenta de transición para los hombres de la general. Se sube el Aubisque, otro puerto mítico, pero se corona a 40km de meta. Demasiado lejos. Así pues habrá que esperar al sábado para ver cómo evoluciona la rodilla que ahora tiene pendiente a todo el mundo. Será momento de sacar las conclusiones más claras y ver si Contador está en disposición de luchar por este Tour, que se le empieza a poner cuesta arriba. Y sólo son las primeras rampas.

viernes, 8 de julio de 2011

El tour de les migdiades


Juliol. Calor, xafogor, vacances?, platja, turistes i...Tour de França. Ens agradi o no el ciclisme, tothom, qui més qui menys, sempre acaba mirant alguna etapa de la carrera més important i mediàtica del ciclisme. El Tour de França. I per què? Alguns per pur fanatisme, d’altres perquè els hi desperta cert interès; i la immensa majoria, segons diuen, perquè és la millor medicina per fer la migdiada....

Sí. Malauradament existeix la dita popular que diu que el Tour (i el ciclisme en general) tant sols serveix per deixar-se endur, tancar els ulls i al despertar, dir que has dormit de collons amb la carrera de fons. Jo vull analitzar el perquè. Farem de Mourinho ciclista.

Primer punt. La Grande Boucle es disputa en ple mes de juliol, migdies després de dinar. Les etapes finalitzen sobre les 17:30h, per tant, és justament l’hora que els espanyols fan allò tant típic i tant nostrat, mentre els belgues, francesos, alemanys (veritables seguidors d’aquest esport)..etc estan pendents del televisor. És una hora molt poc propícia per fer i veure esport.

Segon punt: La calma que transmet el ciclisme. És molt fàcil quedar-se adormit veient paisatges francesos, escoltant al Carlos de Andrés fent de guia turista o al Perico amb les seves explicacions més tècniques i els seus acudits....A més, veure a 180 paios pedalejar a 40km/h, vulguis o no, et fa cansar a tu mateix. El to de les retransmissions és baix i lent. Menys en les etapes de muntanya i les arribades en general, que tothom se les mira, i el nivell d’atenció i narració puja paral·lelament al de l’emoció de la carrera.

Tercer punt: És un documental esportiu. Molt diferent a l’oferta de la graella televisiva que trobem en aquelles hores (i gairebé les 24 hores del dia). Tele novel·les de baixa qualitat, programes de “cotilleos” on els col·laboradors s’escridassen entre ells contínuament i fan que l’espectador sigui incapaç de fer la migdiada per culpa del rebombori ocasionat.

Quart punt: Reconec que les etapes amb final a l’sprint es fan molt llargues, i que potser, el veritable interès tant sols està en els darrers 20km. L’estona prèvia s’aprofita per dormir. Reconec que algun dia la temptació m’ha vençut. Però en quant la carretera s’empina una mica, l’atenció és màxima. Qui realment gaudeix d’aquest esport, es mira l’etapa sencera (si tenim la sort que ens l’ofereixen en directe) per veure com es forma i consolida l’escapada del dia. Analitzar les diferents tàctiques que utilitzaran els equips durant la jornada, la preparació dels darrers quilòmetres amb els líders i homes forts de la general lluitant per una bona posició al pilot. I la pujada final on té lloc la darrera batalla del dia.

En aquest punt, cap espectador dorm, tothom està amb els ulls oberts i pendents de la televisió. Us convido, sinó sou seguidors del ciclisme, a mirar una etapa d’alta muntanya. Realment us adonareu de la passió que aixeca aquest esport, el sacrifici i esforç que comporta i l’espectacularitat del mateix. Res comparat amb el futbol, bàsquet, tennis.... De veritat, proveu-ho.

Pd: Aquí us deixo un vídeo amb una de les pujades més espectaculars que he vist. Gaudiu.

Contador vs Rasmussen


miércoles, 1 de junio de 2011

La falta de criteri en el ciclisme


El director del Tour de França, Christian Prudhomme, va anunciar ahir dimarts, que el recent guanyador del Giro d’Itàlia i actual campió del mateix Tour, Alberto Contador, podrà córrer, si vol, l’edició d’aquest 2011. El Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS) no donarà una resolució definitiva del cas Contador fins al mes d’agost, per tant, una vegada hagi acabat el Tour. Recordem que sobre el ciclista de Pinto pesa una acusació de dopatge, després de donar positiu per Clembuterol amb uns valors ínfims de 50 pictogrames per mil·lilitre.

No és la primera vegada que la participació de Contador en la ronda francesa es veu esquitxada pel maleït tema del dopatge. L’any 2008 es va viure una situació similar. Contador va fitxar per l’equip Astana. Un conjunt vinculat amb el dopatge per culpa dels positius de dos ciclistes l’any anterior. Alexander Vinokourov i Andrei Kashechkin. ASO, empresa que s’encarrega de l’organització del Tour i d’altres proves ciclistes, va vetar definitivament la presència de l’equip de Contador, i per tant, el ciclista madrileny es va quedar sense la possibilitat de defensar la victòria aconseguida l’any 2007.

Jo em pregunto. Per què al 2008 no es va deixar córrer a Contador i enguany, quan hi ha una acusació de dopatge personal, amb un positiu per enmig, si que tindrà la possibilitat d’estar-hi present? Quines diferències hi ha en els casos de 2008 i 2011? Fins i tot el director del Tour ha dit que no hi haurà cap problema. D’acord, a Contador se li ha de concedir la presumpció d’innocència fins que el TAS no digui la seva. Però al 2008 també era innocent, igual que la resta de companys d’equip, i la decisió va ser totalment diferent.

Em resulta increïble que al 2011 encara passin aquestes coses al ciclisme i que quedi palesa una falta de criteri enorme en la carrera més important i prestigiosa de totes. Tant de bo Contador l’acabi corrent i guanyant.

Per cert, aquesta mateixa falta de criteri fa que un altre gran corredor com és Alejandro Valverde, acusat de dopatge en la famosa “Operación Puerto” però mai sense proves contundents, s’hagi hagut d’empassar una sanció de dos anys dictaminada pel Comitè Olímpic Italià (CONI).

viernes, 27 de mayo de 2011

50 anys en blaugrana


Un grup de 13 dones presideix la penya Barça de Cambrils, que aquest any celebra les noces d’or

La Penya Barça de Cambrils va néixer l’1 d’abril de 1961. Fa tot just 50 anys. No cal dir que 50 anys deixen moltes alegries i decepcions, molts records i molta gent que ha lluitat per la supervivència de l’entitat. Des de fa quatre anys, concretament l’1 de gener del 2007, un grup de 13 dones, encapçalades per la presidenta Jordina Font, són les encarregades de fer viure el sentiment blaugrana a Cambrils. “Al 2006, la Junta anterior a nosaltres volia plegar, però ningú es mullava per substituir-los. Vam fer un sopar i pensàvem que la Penya es perdria. Cinc o sis noies ens vam engrescar, però ho havíem de pensar en fred. Vam parlar-ho amb les famílies i a la setmana següent, en assemblea vam presentar la candidatura. Entre totes les companyes vam votar i vaig acabar sortint jo com a presidenta” ens explica Jordina Font.

La peculiaritat de ser 13 dones

Així, el veritable signe d’identitat de la Penya és que tota la seva Junta Directiva està formada per dones. “Al principi no ho dèiem, perquè ens feia cosa el que pogués opinar la gent”. De mica en mica, aquesta por es va esvair i es va anar transformant en una gran oportunitat de donar a conèixer Cambrils i la seva Penya blaugrana. “Una noia del Departament de penyes del Barça ens va dir que això ho havíem de vendre, perquè no era un fet usual”, explica la presidenta. A més, Jordina afirma que “no ens molesta, perquè no tracten aquest fet com una vessant negativa. És com una curiositat. Ara, si fos despectiu sí que ens sabria malament. Fa un temps, ens van fer un reportatge, on també havien entrevistat a una penya del Madrid, de la qual la gran part eren dones. Aquelles senyores explicaven que quan anaven al camp els hi deien de tot. Nosaltres mai hem tingut aquest problema. Que la dona vagi al camp és un fet normal i corrent”.

El treball del dia a dia i el 50è aniversari

L’organització de la Penya és ben simple, però efectiva. “Cada membre de la Junta té la seva parcel·la de feina. Des d’organitzar els autobusos per anar al Camp Nou, demanar les entrades o obrir el local per veure els partits”. Un local que és relativament nou, ja que es va inaugurar el 7 de setembre de 2008. Des de que aquestes noies estan al capdavant de l’entitat, “hem doblat el número de socis. Actualment en som uns 415”. Font, a més, destaca que “la Penya sempre ha estat molt familiar amb un bon caliu. Fins i tot la gent que ve de fora se sent molt còmode”.

A principis del mes d’abril, la Penya va començar a celebrar els actes del 50è aniversari, amb la lectura del pregó, que va anar a càrrec del coordinador del futbol base blaugrana Albert Puig. La presentació del cartell d’aniversari i la celebració del dinar, on no hi va faltar el president del club, Sandro Rosell, juntament amb 300 convidats més. “Va ser el dia més important com a presidenta, però també tot el cap de setmana va ser especial. Estava desbordada, tenia una alegria a sobre...però també estava morta de por! Això sí, era feliç de pensar que portàvem un any i mig de feina i tot ens estava sortint bé. L’Albert Puig ens va ajudar molt, tots van quedar molt contents i per nosaltres això és una satisfacció”.

La Jordina es mostra agraïda al president Rosell, perquè “ens va prometre que si guanyava les eleccions vindria a Cambrils. Ho ha complert”. Això sí, no es mulla quan se li pregunta si és més de Laporta o de Rosell. “Dono una resposta presidencialista. Sóc del Barça. Quan Laporta va començar hi havia un bon tàndem i ja es veia que Rosell destacava. Per sobre de tot, s’ha d’aplaudir la decisió de posar a Josep Guardiola al capdavant del primer equip. Chapeau”.

La 'Champions' seria un bon regal d'aniversari. Per molts anys!


jueves, 19 de mayo de 2011

Hem despertat!


Lluitar en contra les injustícies i les desigualtats i aconseguir una vida millor. Sona a utopia, però ells ho estan convertint en realitat. Mentrestant, a Espanya, només uns quants s’han manifestat. Sabeu en contra de què? De la llei antitabac. Per no poder fumar als bars mentre es fa el cafè...trist i patètic.

Fa dos mesos vaig escriure aquest paràgraf final en un text que parlava de les revoltes àrabs. Temps després, Espanya sembla haver dit prou. De la mà d’un jovent ben preparat, però sense oportunitats. El moviment 15-M o Democràcia Real Ja! han aconseguit que no només aquests joves, sinó persones de diferents perfils i edats surtin, per fi, al carrer per dir prou! Ha arribat un punt en que el sistema polític actual és insostenible i l’anomenat estat del benestar està deixant d’existir.

La revolució pacífica ha arribat en el millor moment possible. Just en plena campanya electoral per a les eleccions municipals. Però els partits polítics semblen que no volen veure el que està succeint i segueixen cridant als ciutadans a les urnes. Per a què em pregunto jo?Per a votar als mateixos, votar en blanc o nul? El resultat serà el mateix. A seguir xupant del pot durant quatre anys més. No volem pagar les conseqüències de la crisi nosaltres sols, no volem més retallades, no volem veure més casos de corrupció, ni bancs ni caixes al capdavant del poder....

Tampoc els mitjans de comunicació entenen la situació i la cobertura de les acampades i manifestacions deixa molt a desitjar. Sense anar més lluny, el tractament de TVE reflectia una protesta sense organització ni idees concretes, mostrant una imatge molt allunyada de la realitat.

La realitat és que alguna cosa està canviant en aquest país i la gent ha entès de que ara és el seu moment. Molt probablement no s’aconsegueixi res en ferm, però sortir al carrer de forma massiva ja és una victòria. I veure la Puerta del Sol (Solución com se l’ha anomenat) plena de gom a gom ens ha de fer sentir orgullosos. La classe política està obligada a sentir-nos, perquè són ells els que ens representen. Volen el nostre vot? Que se’l guanyin amb una democràcia real i transparent, sense escàndols ni corrupció. Han matat a la democràcia per convertir-la en un Despotisme Il·lustrat. “Todo para el pueblo, pero sin el pueblo”.

miércoles, 4 de mayo de 2011

Els nostres cors ja viuen més tranquils


18 dies més que intensos han arribat a la seva fi amb l’eliminatòria de Champions. Més enllà dels resultats (una victòria per cadascú i dos empats), els 4 clàssics entre Barça i Madrid ens han deixat moltes coses a analitzar i poques relacionades amb el futbol al camp. Guerra d’entrenadors, els clubs als despatxos, patades, targetes vermelles, simulacions... i sobretot un ambient de crispació exaltada que no agrada gens a ningú.

Però anem a pams. 4 partits. El de Lliga acaba amb taules. La Copa del Rei, per al Madrid gràcies a un gol de Cristiano a la pròrroga. (Sergio Ramos ens va alegrar el dia tirant la copa). El primer assalt de la Champions se l’emportava el Barça per 0-2 amb Messi com a principal protagonista, però compartint escena amb la polèmica servida en forma d’expulsió de Pepe (per a mi és groga). L’últim capítol, partit de tornada al Camp Nou. Empat a un en el millor partit dels quatre. El Barça classificat per a la final de Wembley!Però...torna a aparèixer la polèmica pel gol anul·lat a Higuaín.

Si hem de parlar de futbol, el Barça és l’únic guanyador de tota la ronda de clàssics. Això ja ho sabíem tots pel demostrat els últims tres anys. Però el que no ens esperàvem era trobar un Madrid tan especulatiu. Només a la tornada de la Champions va intentar jugar la pilota mirant la porteria contrària. Tard. Quan necessitava tres gols per classificar-se. Tot i això, en tota l’eliminatòria, el Madrid ha xutat tres vegades a porta. Molt poc per un equip que és un dels més poderosos i multimilionaris del món i amb jugadors amb molt de talent ofensiu. La imatge futbolística del Madrid ha quedat molt tocada i des de la capital es neguen a acceptar-ho.

Les rodes de premsa han estat un partit paral·lel. Mourinho ha anat burxant tota la temporada fidel al seu discurs de víctima. Guardiola no va aguantar més i va respondre en l’escenari ideal. La sala de premsa del Bernabéu on Mourinho “és el puto amo”. Va dir el que la majoria de culers pensàvem. La victòria de l’equip al dia següent va atorgar a Guardiola el títol de campió, mentre alguns es preguntaven, ¿POR QUÉ?Ara bé. Era Guardiola qui havia de fer aquelles declaracions?No. Potser hauríem de mirar cap a dalt.

Però aquests dies han estat marcats per les queixes del Madrid sobre els àrbitres. A la Champions la cosa es va agreujar amb l’expulsió de Pepe i el gol anul·lat a Higuaín. Es parla de Villarato, Eurovillarato, robo, mà negra.... de veritat creieu que hi ha una persecució contra el Madrid? No us sona la història que estem vivint ara? Fa uns anys, era el Barça el club ploraner i el Madrid qui feia bon futbol i guanyava. Les mateixes acusacions que ara. O és que no us enrecordeu d’un Joan Gaspart enfurismat cridant als quatre vents que l’havien robat? Senyors, quan algú s’aferra a criticar als àrbitres, a la UEFA o a qui sigui, només vol dir una cosa. Impotència. Ha passat, està passant i passarà.

I qui és el causant de tota crispació? Principalment el senyor Florentino Pérez, que es dedica a moure els fils de les seves titelles. La premsa. La Central Lechera (es veu que aquest és el nom de la premsa de Madrid) ha contribuït a alimentar dia rere dia tota la polèmica, parlant de tot menys de futbol. La crispació ha arribat als jugadors. Les relacions entre els internacionals de “La Roja” s’han deteriorat i ja veurem com afecta a les concentracions, però dubto molt que les enganxades s’oblidin fàcilment.

En fi, que han estat uns dies apassionants i frenètics, que deixa al Barça molt a prop de dos títols i amb el Madrid amb la Copa del Rei. Dos estils ben diferents. Per sort el bon futbol s’ha imposat a les patades i el més pur ‘catenaccio’. També han deixat dos clubs immersos enmig de denúncies i acusacions, futbolistes cremats...L’afició del Barça orgullosa del seu equip i dels valors que representa, mentre els merengues es queixaran durant molt de temps dels arbitratges patits. Fàcilment influenciables no són capaços d’acceptar que el millor equip del món els ha guanyat justament.

Wembley ens espera!

PD: Encara no em crec la recuperació miraculosa d'Abidal!quin moment més bonic es va viure amb la seva reaparició, l'ovació del públic i la mantejada dels seus companys

jueves, 7 de abril de 2011

Rosa Maria Calaf: "El Periodisme no és un treball. És una responsabilitat social"


Si parlem d’una referència clara del periodisme en el món de la corresponsalia, sens dubte, et ve a la ment un nom. Rosa Maria Calaf. Corresponsal de TVE durant gairebé 30 anys a Moscú, Viena, Buenos Aires, Nueva York...i l’àrea d’Àsia i el Pacífic en la seva darrera etapa, abans de que, al 2008, es veiés obligada a acollir-se a l’ERE de la televisió pública, i per tant, a pre jubilar-se.

Actualment, al veterana periodista es dedica a oferir conferències, donant el seu punt de vista del periodisme actual. Tarragona va ser escenari d’una de les seves conferències i no me la vaig voler perdre. Em va sorprendre el to reivindicatiu que Calaf va emprar en la majoria del seu discurs, defensant a capa i espasa el periodisme de fa uns anys. Més que de les seves vivències i batalletes personals, la conferència va girar entorn dels mals del periodisme actual. I els va clavar.

Primer mal: “El periodista no és protagonista ni estrella. Té en les seves mans una cosa tan fràgil com la informació. I l’ha de respectar”. Quantes vegades hem vist l’afany de protagonisme d’un periodista, passant-se la informació pel folre, amb la única intenció del seu lluïment personal?

Segon mal: “ Els periodistes s’han convertit en empleats dels seus empresaris. La màxima prioritat són els interessos comercials. Hem creat un info entreteniment amb més safareig, més publicitat i menys notícies i sobretot, menys periodisme d’investigació”. No cal dir que tant diaris, ràdios i televisions s’han convertit en simples empreses, on els números manen. L’economia està per sobre del dret a informar.

Tercer mal: “En la selecció de notícies pesa més el seu poder d’impacte, que no pas la seva importància. En els darrers anys estem patint un canvi d’estètica i els informatius es realitzen amb més música, més lluminositat. Els presentadors dels informatius sembla que sempre estiguin alegres, donin la informació que donin. Amb això, el públic s’acaba acostumant”. Amb aquesta afirmació em ve l’exemple de la cadena privada Antena 3. Són els més innovadors en aquest aspecte, amb informatius més espectaculars i uns presentadors que han abandonat la taula per poder caminar tranquil·lament pel plató.

Quart mal: “La informació està acotada pel ‘timing’. La informació a l’instant no és compatible en seguir l’actualitat al moment. La qualitat de la informació s’acaba ressentint”. Televisivament parlant és complicat explicar el que està succeint en un minut deu segons, i cada vegada més, aquest temps de crònica s’ha vist reduït. La pròpia Calaf va afirmar que a mesura que passaven els anys, el temps marcat de connexió anava minvant, fins a disposar de tant sols aquest minut deu.

L’ex corresponsal també es va referir en la seva compareixença a que “el periodista jove té complicat fer valer el seu criteri i perd pes a l’hora de decidir el que és noticiable”. L’agenda informativa, en més de la meitat dels casos, et ve marcada des de dalt com se sol dir i tens poc marge de maniobra.

Però si hi ha una frase que em va quedar gravada i no pot ser més certa, és aquesta: “El periodisme no és un treball. És una responsabilitat social”. Exacte. El periodisme té la responsabilitat de generar opinió entre els seus lectors, oients i telespectadors; i que siguin ells els qui puguin opinar després d’haver rebut la informació necessària. Això sí, una informació sense censura, explicada tal i com està succeint. I sobretot contrastada. La llei número 1 del periodisme.

miércoles, 30 de marzo de 2011

Julen Madariaga: "La lucha armada sirvió para despertar al pueblo vasco"


La semana pasada tuve la suerte de presenciar en directo una charla de Julen Madariaga, uno de los primeros dirigentes de la banda terrorista E.TA... En ella explicó básicamente dos temas. La fundación de ETA y el por qué Madariaga acabó reconociendo durante los años 1993 y 1994 que ETA había perdido la batalla y tenía que dejar las armas definitivamente. Ahí va lo que dio de sí su testimonio.

Partimos de que Julen Madariaga acompañó a su padre en el exilio en Chile durante la Guerra Civil Española. Su regreso a Bilbao fue en 1942. “Soñaba con el regreso a la tierra prometida. A la tierra vasca. Tenía una película de color en mi cabeza y a mi llegada lo vi todo en blanco y negro. Me di cuenta de que la sociedad, nuestro pueblo, estaba vencido, derrotado por la guerra. Era un pueblo sometido y pisoteado. Había miedo a hablar. La gente no alzaba la mirada, como los judíos delante de un oficial de las SS”.

Fue entonces cuándo Madariaga empezó a pensar que “tenemos que dar la vuelta a la tortilla. Deshacer el complejo de inferioridad. Les teníamos que hacer vulnerables. Tenían que saber que éramos capaces de matar. Tardamos mucho hasta que decidimos dar el salto”.

Madariaga da dos razones básicas para actuar con violencia. “Para defendernos a nosotros mismos y para dar moral a nuestro pueblo. El primer día que desarmamos a una pareja de la Guardia Civil fue un momento de euforia. Rompimos el círculo vicioso”

A partir de 1960-65 hasta 1980 “hay una evolución. Poco a poco nos ponemos en la posición de un pueblo aplastado y que quiere sacarse esa opresión. Teníamos que contestar a la policía con sus métodos. No hacerlo sería incrementar la desigualdad. Era el Imperialismo Franquista. El hecho de acabar con el monopolio de la violencia, eso les inquietaba y no lo podían tolerar”.

Pero Madariaga y la resta de dirigentes de la banda eran conscientes de que “antes de empezar con la violencia ya sabíamos que tendríamos que hablar con el enemigo. Pero así les obligábamos a sentarse y hablar. Es raro que la violencia termine directamente con la independencia”. Madariaga reconoce que “el primer diálogo ya es una victoria enorme, porque me reconoce como interlocutor”.

En este punto viajamos hasta las elecciones de 1993 dónde “los abertzales consiguieron unos resultados muy bajos y el pueblo vasco empezaba a preguntarse si eran necesarios los tiros para recuperar nuestra identidad. Teníamos el ejemplo de la caída del muro de Berlín, la reunificación de Alemania y el principio de autodeterminación.

Empezamos a hablar de todo esto con mis compañeros. Con esto habíamos dado por terminado el ciclo de la violencia. La lucha armada sirvió para despertar al pueblo vasco. Hasta entonces había sido benéfica pero en ese momento se había vuelto contraproducente”. Madariaga justifica el fin de la violencia con esta frase. “Lo que valía en el 60 no valía en el 90”.

En 1995, Madariaga abandonó Herri Batasuna, ya que la formación se negó a pronunciarse públicamente en contra del asesinato del dirigente del Partido Popular en Guipúzcoa, Gregorio Ordóñez.

En 2001, Madariaga se adhirió a los postulados de Aralar, una corriente interna de Euskal Herritarrok favorable al fin de la violencia. En el 2002 se convirtió en un partido político independiente.

miércoles, 23 de marzo de 2011

Efectivament Vs Punto Pelota


Molt Bona niit i benvinguts a Gol a Gol a Gool a Gool. Ai no perdó. A, Efectivament! Sóc en Lluís Canut i avui tenim un programa especial amb un convidat de luxe. Tomás “Villarato” Roncero.

- Molt bona nit Tomás.

- Muy buenas noches seran para tí.

- Et veig una mica crispat.

- ¡Está siendo escandaloso!

- El programa?no ha fet més que començar.

- No, el villarato. ¡Ya está bien hombre, que no nos engañen más!

- Ja veig que només tens un sol argument per atacar al Barça.

- Que te lo has creído. ¿De dónde crees que sale lo del dopaje? De la COPE? Ja! me río yo de los obispos.

- Com cou la superioritat del Barça....

- El Barça no me da pánico porque refleja soberbia y prepotencia.

- No estàs parlant del Madrid?

- Cuando hables del Madrid, tienes que nombrarle como Real Madrid. Es el club más señor de todos. El señorío nos llevará otra vez a lo más alto.

- La darrera vegada que vaig veure el “señorío” del Madrid va ser quan vau aplaudir a Ronaldinho al 0-3. En la primera de moltes exhibicions culers al Bernabéu...

- Sólo aplaudió un sector del público. Seguro que eran infiltrados de Villar.

- Com els de Ramón Calderón en la famosa Assamblea ?

- Cómo te gusta sacar la mierda.

- Efectivament. I parlant de merdes, quina en dirà ara Mourinho?

- Mourinho es un señor, el mejor entrenador para el Madrid y os machacará.

- Sí, ja recordo la primera volta al Camp Nou.

- El árbitro ayudó y el Madrid aún no era un equipo. Ahora las cosas han cambiado y en la final de Copa lo verás. Quiero ganar de una vez por todas esa final. ¡El Madrid haciendo historia ganando al mejor Barça!.

- I Lliga i Champions?

- El Imperio siempre vuelve. Lo Dijo Di Stéfano y lo dice ahora Tomás Roncero. Veremos quién ríe el último.

- Aquesta afirmació em sona...crec que fa tres anys que la vas dient...Per acabar Roncero, un missatge a la culerada?

- Han despertado a la fiera y se os ha acabado el ganar. Cómo dice mi amigo Hermel. ¡¡¡El Fin de Ciclo está cerca!!!

martes, 22 de marzo de 2011

Món inquiet? Món Àrab inquiet.


Els primers mesos del 2011 estan marcats per les diferents revoltes que s’estan succeint en diversos països afamats de llibertat i democràcia i esgotats de despotisme i tirania. Tunísia va ser el primer en encendre la flama revolucionaria. Aviat es va estendre per un territori àrab ressec. Les flames de la llibertat es van fer cada vegada més fortes, convertint-se en un gran incendi, afectant les hectàrees d’Egipte, Argelia, Síria, Jordània, Aràbia Saudí, Iemen i Líbia, allà on se centren ara mateix totes les mirades.

Muamar el Gadafi, líder libi des de 1969 després d’un cop d’estat, es resisteix a deixar el poder. Ha convertit el seu territori en un veritable camp de batalla. Primer amb una Guerra Civil entre els seus partidaris i els rebels, i ara, amb una qüestió mundial amb la intervenció de la Coalició Occidental amb França i EUA al capdavant i el beneplàcit de les Nacions Unides. Es diu que és una missió per protegir el poble libi i no pas de fer fora a Gadafi. Protegir? No ho entenc. Aquest poble necessita llibertat i la única manera d’aconseguir-ho és que Gadafi desaparegui del mapa. La por a viure un altre Afganistan i un Iraq és ben present. I també que Gadafi sigui la reencarnació de l’amic Hussein.

No sé com acabarà la guerra que tot just acaba de començar. Però segur que Gadafi resistirà fins les darreres conseqüències i que els morts seran milers. Altre cop en guerra. Una guerra negra com el petroli. De la situació actual, de moment, tant sols puc extreure una conclusió. El món àrab ens ha donat una lliçó a tots nosaltres els occidentals. Una lliçó de lluitar pel que realment es desitja. Lluitar en contra les injustícies i les desigualtats i aconseguir una vida millor. Sona a utopia, però ells ho estan convertint en realitat. Mentrestant, a Espanya, només uns quants s’han manifestat. Sabeu en contra de què? De la llei antitabac. Per no poder fumar als bars mentre es fa el cafè...trist i patètic.