Dissabte 12 de novembre. 7:45h. En aquesta hora he quedat amb el bon amic Alejandro Teodoro a la Plaça Imperial Tàrraco. Tenim un repte pendent des de fa molt de temps. La pujada a Montserrat, cadascú en la seva modalitat. Jo fa tres mesos que em vaig comprar una bicicleta de carretera amb la il·lusió de gaudir d’aquest esport i algun dia pujar els grans ports. Ell fa molts anys que fa atletisme, amb algun parèntesi per culpa de les lesions. Ara s’està enganxant a les curses de muntanya. És un monstre i es matxaca moltíssim. El que anem a fer no és altre cosa que, pujar Montserrat des de Monistrol, ell corrent i jo en bicicleta. Aproximadament 9km de pujada amb un promig del 7% de pendent mitjana., -La pendent no és altre cosa que la inclinació de la carretera i 7% ja comença a ser exigent-, i una màxima del 12%. Ja és tema seriós. Per què Montserrat? L’any del triplet del Barça, vaig tenir la mala idea de dir que si el Barça ho aconseguia jo pujaria a Montserrat en bici. El Gerard Arias va prometre que es faria un piercing. (Valent xD). Se’l va fer, així que em tocava complir la promesa. Tard, però s’havia de fer. (Aquí teniu el recorregut que ens espera http://www.altimetrias.net/aspbk/verPuerto.asp?id=404)

Marxem en cotxe fins a Monistrol i pel camí tenim temps de recordar batalletes de la universitat, explicar-nos com va la vida, però sobretot parlar d’atletisme i ciclisme. Arribem al destí. Els dos estem ansiosos de començar a pujar. Feia molt de temps que esperàvem aquest moment, així que, en un moment ens preparem. Els dos ja estem perfectament equipats. Una foto de rigor amb un cartell que indica on estem, ens donem la mà, ens mirem amb cara somrient i comencem el repte, suaument. Ell va amb auriculars escoltant música, amb una gorra i una polsera de la seva primera cursa de muntanya. Jo amb el mallot, el casc, les ulleres i una motxilla amb roba d’abric per quan estiguem a dalt.

Els primers quilòmetres de la pujada són amb una pendent que varia entre el 6 i 7%, però sense trobar-nos cap descans. Això sí, hi ha tres “curves de herradura” que enganxen arribant al 10%. Jo vaig uns metres per davant. El veig, em veu. Cadascú va al seu ritme. Ell amb la música i jo sentint el soroll de la respiració compassada. Anem escalant metres. Els cotxes i autobusos dels turistes ens van passant. Ja m’agradaria anar en un d’ells, però la satisfacció d’arribar a dalt gràcies a les meves cames no tindrà preu.

També aprofito per contemplar el paisatge. Les muntanyes són espectaculars amb la forma tant peculiar. Llàstima que a dalt de tot hi ha boira i núvols enganxats que impedeixen gaudir de tota la immensitat d’aquest símbol de Catalunya.

Ens apropem al monestir, però queda el més dur. Arriba un cop passada la font dels Monjos, però sobretot passat el monestir de Sant Benet. Hi ha un cartell que indica que queden 1,6km per arribar allà on està la moreneta. Però abans haurem de superar les pitjors rampes. Comencem amb una del 8% sostinguda i llarga. Cal pujar pinyó per no carregar les cames, que ja comencen a pesar. Em passen dos ciclistes de la zona, que em diuen que queda poc, però el pitjor.

Efectivament, la rampa del 12% ja està aquí. Torno a pujar els pinyons que queden i em fico de peu sobre la bici intentant fer-la ballar. Costa molt pujar-la. L’esforç és gran, però les ganes de superar-la poden. Són pocs metres que es fan eterns, però la supero. El Teo també. Encara queda 1km, i dur. També es fa molt llarg. El ritme ha baixat per l’esforç de la maleïda rampa. Però un cop entres al pàrquing de Montserrat saps que ja ho tens a tocar. La gent que ha pujat en cotxe, moto o bus, et mira amb cara estranya. La teva cara reflexa patiment i esforç, però el somriure de satisfacció comença a aparèixer. Finalment arribo a l’esplanada. Aixeco el puny dret en senyal de victòria personal. La més gran. Només dos minuts després arriba el Teo. També amb un somriure immens a la cara. Ens abracem ben fort. Estem suats i cansats, però no importa! Hem superat el nostre primer repte!