Pare, vull ser àrbitre

Daniel López és un jove, però experimentat, àrbitre de la Delegació de Tarragona. Actualment té 24 anys i ja fa deu anys que va pels camps de Catalunya dirigint partits i imposant el seu criteri. El seu debut va ser un 3 de novembre del 2001. Amb 14 anyets.

“Mai m’havia plantejat ser àrbitre. M’agrada el futbol, però era conscient de que les meves capacitats tècniques no eren massa bones”. Va ser a través de la parella d’una amiga seva per qui es va començar a interessar pel món de l’arbitratge. “Durant l’estiu em va estar explicant que ell era àrbitre i ja al mateix setembre vaig començar a fer el curset i unes classes d’iniciació bàsica. Fas un examen i ja pots arbitrar. Ara sóc conscient que no estava preparat per dirigir un partit”.

A banda del curs i les classes d’iniciació, les persones que s’hi volen dedicar han d’assistir cada setmana a una hora de classe, mínim. A més, durant tota la temporada, els àrbitres estan sotmesos a controls permanents, i fins i tot, tenen una classificació pròpia amb punts, per decidir els ascensos i descensos de categoria. Com la pròpia lliga de futbol. En aquesta classificació, els punts te’ls donen els diversos informes de camp que fan els observadors. Un total de quatre. També sumen la nota dels exàmens, que en poden ser un o dos. Més les proves físiques. La suma d’aquests tres inputs et dóna la nota final.

“Em feia respecte dir a casa que volia ser àrbitre, perquè no sabia com s’ho prendrien. Per sort, en tot moment s’ho van prendre bé i em van recolzar. Al principi, el meu pare es quedava a veure els partits, però ell era un simple espectador més. No deia res per molt que la situació fos complicada. La mare és més patidora i no venia tant”.

El tema econòmic també ajuda. “Ara mateix puc guanyar uns 600 euros al mes xiulant. Però per a mi els diners no eren el més important. Molta gent comença a xiular pels diners fàcils, però al primer ensurt ho deixen. Per a mi, l’arbitratge és com una droga. Els estius se’m fan molt llargs esperant que comenci la temporada”.

La seva trajectòria

El primer any com a àrbitre, el Dani va xiular fins a categoria Infantil. En el segon cadet sent ell també cadet, el que comportava que xiulava a gent de la seva edat. En el tercer ja dirigia juvenils i als 16 anys el van proposar pujar a Tercera Territorial, el que és avui la quarta. “Tot àrbitre ha de passar per aquesta categoria, encara que sigui de puntetes. Més d’una temporada no és recomanable. A meitat de temporada em van donar partits de prova a Segona. En vaig fer cinc més l’examen i les proves físiques i vaig ascendir a Segona Territorial amb 17 anys. L’any següent vaig ascendir a Primera, però va ser un any complicat”.

El Dani va ser un dels caps visibles d’una petita revolta que va haver-hi en el món de l’arbitratge. Francesc Casajoana era el president del Comitè tècnic d’àrbitres a Catalunya. L’estiu del 2006 el president de la Federació Catalana de futbol, Jordi Roche, el va cessar i va nomenar César Ochoa. “Molta gent estàvem contents de com s’havien fet les coses fins aquell moment. Vam decidir fer vaga tot l’estiu fins a finals de setembre. Demanàvem ser nosaltres qui escollíssim el nostre president. Potser em vaig implicar massa per la meva edat i la categoria. Tenia 18 anys i acabava d’ascendir a Primera Territorial”. Es va aconseguir celebrar eleccions, però els àrbitres no les van guanyar. “Qui té el poder sempre té més formes per seguir-hi”. A Tarragona va haver-hi un canvi de delegat amb l’entrada de Manolo Medina. “Vaig estar sancionat durant 3 mesos. El motiu de la sanció encara el desconec. Segons ell jo havia fet certs comentaris ofensius contra la seva junta. Mirant enrere amb l’experiència que et dóna el temps, descobreixes que els àrbitres estem per arbitrar i no per fer política”.

Després de quatre temporades estancat a Primera Territorial, el Dani va aconseguir ascendir a Preferent després d’una temporada dura. L’any passat, amb tota la reestructuració al futbol català també va ser complicada.. “Ens van exigir molt, però vaig poder ascendir a la categoria on estic actualment. La Primera Catalana. Ara gaudiré i intentaré fer el salt a Tercera. Hi pujaran 4 de 70 àrbitres. Hi ha una normativa que els àrbitres majors de 31 anys no poden pujar de categoria i això em beneficia”.

A banda, el Dani també fa d’assistent a Tercera i ho podria fer a Segona B. “L’assistent té una funció més específica. És diferent a l’arbitratge. M’agrada i ho vius de manera diferent. M’agrada formar part d’un equip. Jo sempre els hi dic als meus assistents que som un equip i que els tres valem per igual”.

Com a àrbitre, el Dani no ha pogut escapar de les agressions. “M’han agredit en quatre ocasions. No pots fer res i t’has d’aguantar quan li fotries un cop de puny a algú. Hem de ser conscients de que la protecció és la que hi ha, però nosaltres podríem posar més de la nostra part. Alguns companys tenen actituds que no són correctes, una mica “xulesques”. Un àrbitre ha de ser autoritari sense caure en l’abús d’autoritat. Jo em considero una persona bastant dialogant i en el món del futbol crec que tinc més amics que enemics. En alguns casos es pot arribar a entendre un insult”. El Dani sempre ha defensat el diàleg amb els jugadors. “Sempre ens han dit que hem d’utilitzar el sentit comú. Però tot va a caràcters. Realment és admirable la forma de xiular a la Premier League. L’àrbitre et treu la targeta, però t’explica el perquè i el jugador ho entén. A Espanya, les targetes es treuen amb ràbia. Hauríem d’intentar explicar les accions, però no és així. També és cert que els jugadors d’aquí o del Calcio, no tenen el caràcter d’Anglaterra.

Al nostre protagonista li havíem de preguntar pel famós ‘Villarato’. “No crec que això sigui així. Barça i Madrid ataquen més. És normal que no se’ls hi xiulin tants penals. Si al final de la lliga fas una taula amb encerts i errors, tots els errors estan equilibrats. No crec que existeixen ordres a favor de tal equip. Hi ha un factor molt gran que es diu error humà. Igual que els jugadors fallen gols cantats, el mateix succeeix amb els àrbitres. A mi ningú mai m’ha dit que haig de xiular en favor o en contra d’algú.

Un altre tema que està aixecant molt debat és la introducció de les noves tecnologies al món del futbol. “La gràcia de l’arbitratge és l’error. Si això ho eliminem, el futbol es convertiria en futbol americà. El que sí intentaria solucionar seria el tema del gol fantasma, però amb un sistema 100% fiable. No ens enganyem, la salsa del futbol és la polèmica. Sinó que vendrien els diaris, els àrbitres retirats...? La polèmica és necessària en el futbol”. I ho diu un àrbitre.