sábado, 30 de junio de 2012

En julio se viste de amarillo



Cancellara es el primer líder del Tour
Julio. Verano. Vacaciones, calor, sol, playa y Tour. Los 23 días más esperados del año para muchos ya han arrancado. La localidad belga de Lieja ha albergado el prólogo de la edición 99 de la ronda francesa. Una carrera que para muchos este año se presenta más descafeinada que en otras ocasiones. Varios son los motivos. La menor presencia de montaña de otros años, con sólo 3 finales en alto. Un paso menos duro por los Alpes. Falta de grandes colosos, salvo Madeleine y Tourmalet. La baja de Andy Schleck después de su caída en la Dauphiné. Pero sobretodo hay un motivo. La ausencia de Alberto Contador con su inexplicable sanción.

Menos montaña y mucha contrarreloj. Casi 100km. Excesiva distancia dónde los especialistas pueden sacar una renta insalvable para los escaladores. Y más si hablamos de hombres como Evans y Wiggins que no son cojos subiendo. El australiano, ganador del 2011, y el inglés son los máximos favoritos. Muchos le otorgan este papel a Bradley Wiggins viendo su enorme temporada, sobretodo por el potencial que exhibió él y su equipo en la Dauphiné. Y no se esconde. Ha afirmado que va al Tour para ganarlo. Las bazas españolas pasaran por Alejandro Valverde y Samuel Sánchez. A priori, el recorrido no se ajusta a sus características, pero seguro que ofrecen mucha batalla y por que no soñar con el podio final en París?

Serán 3 semanas y más de 3.000km llenos de emoción, fugas, sprints, caídas, ataques y sufrimiento. Seguro que vemos un gran espectáculo. Para empezar hemos tenido un prólogo fascinante con la victoria del gran favorito. Fabian Cancellara ha vuelto a sonreír. Dejando atrás su mala temporada debido a la caída que sufrió en abril y que le provocó una cuádruple fractura de clavícula. El motor suizo ha volado por las calles de Lieja para llegar puntual a su cita con el amarillo. Por cuarta vez se viste con la prenda más deseada del mundo en el prólogo inicial. Han sido poco más de 6km, pero ya hemos visto el primer duelo Wiggins Evans. 10” en beneficio del primero. El mejor escalador ha sido el veterano Denis Menchov, a 13” segundos del suizo. Los españoles por debajo de lo esperado. Valverde y Samuel se han dejado 35 y 40 segundos. Este domingo segundo asalto con una etapa de 198km y llegada a Seraing, dónde esperará una cota de 2,4km al 4,7% de media. Ideal para Gilbert, Sagan o Valverde. 

domingo, 3 de junio de 2012


La èpica és per als professionals

 “Joan, al mes de juny anirem a França a fer una ruta de 4 colls del Tour de França. L’últim serà el Tourmalet” Qui tingui una mínima noció de ciclisme sabrà que el Tourmalet és aquell port de referència. El port mític, tot i que no sigui ni el més dur ni el més espectacular. Aquelles paraules del Mariné es van tornar en una espècie d’obsessió. Jo, que no fa ni un any que camino amb la bici de carretera, el volia pujar. Era un somni des de petit i ja tenia l’opció de complir-lo. Entrenaments de molts dies, sortides de diumenge amb la penya cicloturista de Cambrils. Tot per anar progressant de mica en mica sobre la bici. Anar guanyant habilitat escalant els colls, tenir un bon ritme, ganes de patir, però sobretot gaudir pedalejant amb un objectiu fixat.

El dia triat era aquest diumenge 3 de juny. El dissabte abans un grup de 30 penyistes de Cambrils pujàvem a un bus que ens havia de portar a Bossóst, on teníem l’hotel. Només passar Lleida apareix el primer contratemps. El radiador del bus s’escalfa massa i hem de parar...Tots ens temíem el pitjor. Però després de 20 minuts vam poder seguir la ruta sense cap més incidència. Ja us asseguro que tots anàvem amb els dits creuats. Entorn les 21h arribem a Bossost. Descarregar les bicis, deixar les bosses a les habitacions i cap a sopar. Un bon plat de pasta i un entrecot de vedella del Pirineu (ens van dir que no portava Clembuterol pels qui sou malpensats) i una crema catalana de postre. Calia omplir bé el dipòsit perquè l’endemà seria dur.

Ens ficàvem al llit a les dotze tocades. A dos quarts de set ja sonava el despertador. Mitja hora més tard ja esmorzàvem, però amb un ull al cel. Sabíem que teníem totes les possibilitats de mullar-nos. Així ho deien les prediccions i el cel gris amenaçava aigua. Un cop esmorzats ja estàvem preparats per començar. Hi havia dos alternatives de rutes. La llarga amb els 4 colls. El Portillon, Peyresoude, Aspin i Tourmalet. I la curta amb els dos últims ports. La majoria de penyistes trien fer la llarga. Només som 4 els que optem per la curta. Potser som els més dèbils, però no els menys valents i coneixem bé els límits i les forces que tenim. Ells marxen Portillon amunt. 




Naltros pugem al bus que ens ha de portar fins un poblet que es diu Arreau. Allà on comença l’Aspin. Durant el camí apareix la pluja. Mala senyal. Arribem a Arreau. Ja ha arribat el moment. Per fi puguem a les bicis. Foto de rigor al cartell d’inici del port i cap a dalt.


Els primers dos quilòmetres són molt suaus. Parem a fer un parell de fotos més i seguim amb l’escalada. Sempre a un ritme suau, però constant. Mentalitzats que el més dur està per arribar amb el Tourmalet, així que no cal gastar forces. Amb el pas dels quilòmetres la pendent guanya en inclinació i ja no baixarà del 7% amb màximes del 10%. I sí, a mesura que pugem la pluja i la boira ens acompanyen en el nostre esforç. Una boira que ens impedeix veure un meravellós paisatge. Tot ho fa més èpic, però molest. No ens enganyarem. Arribem a la cima. La pluja i la boira no ens han abandonat en cap moment. Moment just per fer la foto amb el cartell, abrigar-se amb els diaris al pit, ‘chubasquero’ i cap a baix. 




Només iniciar el descens ja es comença a notar el fred a 1.500m i tots calats d’aigua. La baixada es fa molt dura amb l’aigua picant a la cara. Amb les mans congelades es fa difícil frenar. Després d 12km de baixada arribem a Sant Marie de Campan, poble on dóna inici el gran Tourmalet. Allà espera ja el bus per després. Parem un moment i llavors sona el mòbil. És l’Eduard. El gruix dels penyistes ja estan a Arreau. I també morts de fred. La situació climatològica no fa esperar res de bo. Em diu que prenen una decisió de que fem i em torna a trucar. Pugem al bus per intentar entrar en calor. I 5 minuts després, novament, la trucada. Entre tots havien decidit que no calia arriscar. Amb la pluja, i sobretot el fred intens que feia, la baixada del Tourmalet hagués estat molt perillosa. La ràbia i la impotència són els sentiments que millor defineixen aquell moment per a tots. Cares llargues. Arrenca el bus per desfer els nostres passos per tornar a Arreau on ens esperaran per començar el camí de tornada a casa. Ens quedem a uns metres d’enfrontar-nos amb el Tourmalet i amb nosaltres mateixos. Aquesta vegada no tocava. A l'estiu hi tornem.